Categoria: Articles

Bangladesh, un any després

El pròxim 24 d’abril farà un any del pitjor accident laboral en el sector tèxtil i de la confecció de la historia. L’ensorrament de l’edifici Rana Plaza a Bangla Desh va deixar més de 1.200 víctimes mortals, més de 2.000 ferits i més de 800 orfes, que un any després encara reclamen responsabilitats a les autoritats, als amos de les fàbriques i sobretot a les grans multinacionals per a les que treballaven.

El Rana plaza era un edifici que albergava 5 tallers dedicats a la confecció de roba. Aquests tallers treballaven per grans cadenes multinacionals del fast fashion (moda ràpida). Les condicions del lloc de treball, els sous i els drets laborals d’aquests treballadors es poden resumir com un exemple d’esclavatge del segle XXI. El dia de l’ensorrament uns quants treballadors van advertir al responsable, d’unes noves esquerdes a les parets. Però van ser ordenats a seguir cosint sense poder abandonar els seus llocs de treball. Unes hores més tard l’edifici es va esfondrar deixant enrere milers de persones sense vida i altres milers ferides de per vida.

El desastre del Rana Plaza no va ser ni el primer ni l’últim accident laboral en aquests països. Però sí que va ser un detonant per a que algunes de les cadenes multinacionals s’assentessin a parlar amb organitzacions pro-drets humans que feia anys lluitaven per un acord de seguretat a les fàbriques de la confecció. Així doncs, han calgut més de 3000 víctimes per que algunes d’aquestes multinacionals firmin l’acord; Accord on Fire and Buliding Safety in Bangladesh.

Al setembre de 2013 representants del govern, representants de la indústria tèxtil (local i internacional), sindicats i organitzacions no-gubernamentals van crear el Comitè Coordinador del Rana Plaza, amb la ILO (Internacional Labour Organitzacion) de les Nacions Unides com a actor neutral. El seu objectiu era desenvolupar un procés independent per donar suport a les víctimes i a les seves famílies. Aquest procés va culminar amb un acord anomenat “The Arrangement”.  (font: http://www.ranaplaza-arrangement.org)

The Arrangement” va establir una declaració implementada per un ampli rang d’experts d’organitzacions locals i internacionals, per donar suport a les víctimes i indemnitzar-les. Es va crear el Rana Plaza Donors Trust Fund, un fons per a donacions econòmiques, tan a nivell particular com a nivell empresarial, on tothom pot fer el seu donatiu. Moltes cadenes internacionals, després de rebre una gran pressió des de sindicats, organitzacions internacionals i premsa, han fet els seus donatius. Però encara queden moltes multinacionals que no ho han fet.

A finals d’any, entre el novembre i el desembre de 2013, va esclatar una onada de violència al sud-est asiàtic. Els treballadors de la confecció reclamaven salaris més justos i dignes. Exigien un salari de 8.000 Takas (76€/mes), però el govern només va concedir un augment salarial fins a 5.300 Takas (50€/mes) davant de les 3000 Takas (28€/mes) que cobraven.

Fa uns dies van sortir publicats les xifres oficials d’Inditex del 2013, la campanya Roba Neta ens simplificava la lectura amb un article on comparava els sous dels alts directius amb els salaris dels seus treballadors de la confecció.

 Amb el que han cobrat els 21 alts directius d’Inditex, una treballadora de qualsevol de les fàbriques que confeccionen roba per Zara a Bangla Desh tindria cobertes gairebé 600.000 mensualitats del seu salari. Amb els dividends que s’ha embutxacat Amancio Ortega, es poden pagar 30 milions de mensualitats en aquest país asiàtic. “Els salaris d’Inditex” per Albert Sales, Blog Camapanya Roba Neta.

En motiu del primer aniversari del desastre del Rana Plaza, ha sorgit un moviment internacional, Fashion Revolution Day, que commemorarà el dia 24 d’abril, les víctimes de l’accident. A nivell mundial es faran diversos actes en record de les víctimes i sobretot es mostrarà que una altra manera de fer moda és possible. A Barcelona es farà una desfilada de moda sostenible per donar a conèixer al consumidor que existeixen alternatives al fast fashion. Opcions que plantegen alternatives a l’esclavatge generat per aquest model productiu i de consum.

Celebrem que hi hagin iniciatives com aquesta, recordant que també cal lluitar per una nova cultura de la roba, una roba amb valor i justa. Aquesta nova cultura passa primer, per pagar un preu just a les persones que li donen forma, als treballadors de la confecció, ja siguin d’aquí o d’allà, de més al sud o de més al nord. Cal un comerç just i igualitari. Que els beneficis siguin per a tots. Tan a nivell ambiental, respectant els cicles de renovació dels recursos, com ètics, respectant les persones que treballen durant tot el cicle de producció de roba.

Creem aquesta nova cultura de la roba des de l’educació i la informació. Tenim les eines per saber, més que mai, d’on ve la roba que vestim, com ha estat feta i en quines condicions. Hem de ser valents i exigir a les marques internacionals que canviïn la seva manera fer, el seu model d’explotació i producció. La realitat està canviant, de nosaltres depèn dirigir el canvi i accelerar-lo.

Som el que mengem i som el que vestim, però no oblidem que també som el que consumim. Amb les nostres decisions de compra diària estem decidint en quin món volem viure.

Article publicat al setmanari La Directa, l’abril del 2014.

Puede ser sostenible la moda

¿Puede ser ética y sostenible la moda? Aunque parezca una contradicción, la moda sí puede ser ética y sostenible. Entendiendo el concepto moda como la aglutinación de procesos, técnicas, diseños, materiales e infraestructuras y obviando la temporalidad implícita del concepto en sí. Se puede realizar una tipología de moda respetuosa con el medio ambiente y sobretodo respetuosa con las personas que participan durante todos los procesos de producción.

 Para observar de cerca el sector de la ecomoda debemos, primero, analizar los valores que la sustentan. Al analizar estos valores podemos ir descartando aquellas marcas que intentan subirse al carro de la moda sostenible, pero que en realidad sólo añaden eslóganes verdes a su marketing, y esto es tan sólo greenwashing. Estas marcas, que suelen ser las grandes cadenas, ahora les parece que ser verde vende más, y quizá sí estén haciendo algún esfuerzo en cambiar algunos materiales, añadiendo el algodón orgánico, por ejemplo. Pero siguen produciendo masivamente y estableciendo relaciones de esclavitud con sus trabajadores sobretodo en el ámbito de la confección. Y esto, a mi modo de parecer, no es ni sostenible, ni ético.

 También debemos aclarar algunos conceptos que resuenan en estos eslóganes verdes. Por ejemplo, el concepto natural, que utilizamos cuando hablamos de los materiales que utilizamos en nuestras colecciones. El algodón natural no es lo mismo que algodón orgánico o algodón ecológico. El “algodón natural” es el algodón convencional, generalmente cultivado con pesticidas y químicos para eliminar plagas y hacerlo crecer más rápido. El “algodón orgánico” sí es cultivado con respeto a su entorno, sin utilización de químicos. Cuando leemos en una prenda el concepto “algodón natural” debemos ser conscientes que eso no garantiza que el producto que tenemos entre las manos sea fruto de un cultivo respetuoso con el entorno. Es el uso de la expresión “algodón orgánico” que lleva implícita en su definición el no haber utilizado químicos en su cultivo.

 Aclaradas algunas de las confusiones que generan los conceptos y los eslóganes marketinianos, tenemos que saber cuales son, realmente, los valores presentes en las pequeñas marcas de moda ecológicas, éticas y sostenibles, que luchan por un cambio de modelo y dan  alternativas al consumidor consciente. Algunos de estos valores son; la ética en el trabajo y salarios justos; derechos laborales básicos y fundamentales. Abolición de la esclavitud en el sector textil; respeto a las personas, respeto al medio ambiente y al entorno. La naturaleza como fuente de inspiración y fuente de recursos materiales que hay que cuidar y mimar. La sostenibilidad empresarial en una economía del bien común, dejando atrás el capitalismo salvaje que nos arrastra. La lucha por la supervivencia de nuestras generaciones futuras.

 Hacer moda y abrirse camino hoy en día, es muy difícil, y hacer moda ética y sostenible lo es aún más. Tanto por la búsqueda de materiales, procesos y técnicas más artesanales como por la competitividad que pide el mercado. Si a todo ello le sumamos los costes para certificarse – la importante inversión que supone para las pequeñas marcas- las condiciones de producción, la internacionalización,… son muchas las dificultades a las que hay que hacer frente.

 Pero hay que seguir adelante. Es importante animar a todas las marcas que están luchando y haciendo el esfuerzo. Podemos hacer las cosas de manera más respetuosa e intentar concienciar al consumidor que no se deje engañar por los anuncios o los eslóganes. Que vaya un poco más allá y sea consciente que una camiseta, aunque sea de algodón orgánico, si cuesta 5€, indica explotación camuflada en campañas bonitas y apetecibles. El deseo de, no justifica el me olvidé de lo que pasó en el Rana Plana en Bangladesh.

 Queremos cambiar el mundo, empecemos por valorar las cosas bien hechas y apoyemos las pequeñas marcas que luchan para dar alternativa.

Article publicat a la revista ACOTEX, l’Octubre de 2013

Sostenibilidad y ética en la moda

Sostenibilidad y ética son dos de los conceptos que más resuenan dentro de la promoción actual de las marcas de moda. A estos dos conceptos los acompañan otros como orgánico, natural, ecológico… Leyendo algún artículo dedicado a la moda sostenible se puede comprobar perfectamente la confusión y lo peces que aún estamos a la hora de hablar de procesos sostenibles o incluso de materiales sostenibles, ecológicos u orgánicos.

Para seguir leyendo, aquí.

 Article Publicat a la revista AsModa nº85 Novembre 2013

També som el que vestim

Entenem per roba ètica aquella que ha estat creada sota criteris justos i socialment responsables. La roba ètica respon a la necessitat de crear un tipus de moda que no generi més pobresa i sobretot que no creï desigualtat social. També respon a la necessitat de crear un tipus de moda que no discrimini imposant cànons de bellesa despòtics.

Entenem per roba orgànica aquella que ha estat creada sota criteris ecològics i de responsabilitat ambiental, o sigui, sota criteris que no malmetin el medi i sobretot no comprometin l’entorn de les generacions futures. Inclouríem també, dins el criteri de la roba creada amb una preocupació ecològica, la roba que es realitza a partir de la recuperació de residus, o la recuperació de roba de segona mà. En la complementarietat d’aquests criteris podem començar a parlar de roba sostenible.

La motivació per crear roba sostenible va néixer a partir de la preocupació per donar una alternativa al model industrial tèxtil actual. Apostant per materials ètics i sostenibles, confeccionant localment i amb una producció molt ajustada, es poden donar alternatives de consum a la població que busca sortir dels circuits actuals del fast fashion i busca vestir-se sense comprometre el medi ni generar més treball esclau.

El tret característic de les col·leccions que realitzo actualment recau en els materials utilitzats. Aquests són residus pre-consum, o roba de segona mà. El reciclatge de roba és una tècnica a través de la qual es pretén allargar la vida útil de la roba i evitar així, la generació de nous residus. Malgrat que aquesta és una pràctica antiga i popular, el concepte que s’està utilitzant per denominar aquest tipus de reciclatge és el de Upcycling. Això respon a l’objectiu de dotar de més valor al producte reciclat final.

La indústria tèxtil és un dels sectors que actualment està generant més treball esclau i contaminació ambiental. Per això calen alternatives oferint materials ecològics, i produint de manera més responsable. El consumidor final és la clau alhora de canviar el model d’empresa tèxtil que volem, en el moment que compra està decidint de quina manera i a quin món vol viure.

Clara Mallart

 Article publicat al Setmanari La Directa, a la secció Canvi de Rumb, Juliol 2013